QUAN LA VERGONYA ENS ACAPARA...

En quin moment... a quina edat... es perd l'espontaneïtat i la vergonya ens acapara?

Els que gaudim de la canalla, tenim l'oportunitat d'observar-los dia a dia i quedar-nos bocabadats del que poden arribar a fer.

Si estàs llegint aquest post, et convido a que facis l'exercici d'imaginar-te pujant a un escenari i posar-te a cantar davant de desenes de pares i mares. Ara posa't a ballar, fes una salutació al públic i torna a fer un bis perquè clar..., ho has fet tan rebé que no pots decebre al teu públic. 

Ei, on estàs? però si has baixat de l'escenari abans de temps. Has començat a suar i a tremolar? jo també, no pensis.

Ja tornem al nostre lloc de pares i mares... uf! que malament ho hem passat. 

Ara ens centrem en els nostres nens i nenes de nou. Aquests, ja des d'Educació Infantil ens "regalen" moments especials quan canten, ballen, s'expressen a teatres, col.legis, auditoris...

Allà estan ells, gaudint, complint com senyors i senyores i encara els hi queda temps per despistar-se una mica.

I si en aquestes edats tan primerenques responen bé... En quin moment... a quina edat... es perd l'espontaneïtat i la vergonya ...ens acapara?

El vestit de la vergonya ja es queda perenne i ens acompanya fins l'etapa adulta, convertint-nos en analfabets en expressió en públic. 

Comunicar en públic és una assignatura pendent per pares i mares d'avui dia. Hem aprés molts continguts quan erem més joves però l'expressió verbal/no verbal... no estava dins de la formació acadèmica. 

Ara veiem molts cursos per adults per aprendre a expressar-nos en públic, per saber connectar en definitiva amb els altres. 

Encara estem a temps per re-aprendre, però estaria bé ajudar als nostres fills i filles a no tallar les seves ales, a que no perdin la seva naturalitat, la seva espontaneïtat.... intentant evitar que es "vesteixin amb el vestit de la vergonya".